Avui al blog us parlaré d’aquest treball, una peça que per a mi té una significació molt especial. Forma part d’un moment creatiu on vaig sentir la necessitat de baixar el ritme, d’escoltar més que d’intervenir. Hi ha processos que no comencen amb una idea clara, sinó amb una sensació difusa que demana ser atesa. Pot ser una textura que apareix en una imatge, un fragment de branca recollit en una passejada, un record que s’ha quedat suspès a la memòria. D’aquells impulsos subtils, gairebé imperceptibles, neix sovint una obra.
En aquest cas, tot va començar amb la sensació d’un canvi. No un canvi brusc, sinó lent, com el que arriba amb la tardor: quan la llum es torna més baixa i les coses semblen respirar d’una altra manera. Em va interessar capturar aquesta transició, aquest estat intermedi on res no és del tot el que era, però tampoc del tot nou. M’atrau el moment en què la natura es desprèn de l’excés i queda reduïda a l’essencial —fulles que cauen, colors que s’apaguen, aire que es refreda. És un temps d’interioritat, de tornar a dins, d’escoltar allò que habitualment queda en silenci.
Aquesta és la llavor que va donar lloc a Tot allò que torna a dins. El procés de creació va ser lent, fet de capes, de proves i d’intuïcions. M’interessa el punt de trobada entre el gest espontani i la construcció conscient; el moment en què una taca es converteix en una forma amb significat. Sovint, mentre treballo, no penso en representar res concret, sinó en trobar un equilibri entre presència i absència, entre allò que apareix i allò que s’insinua.
En aquesta obra, els tons bordeus i blaus profunds s’entrellacen amb esmalts d’ocre suau i zones de blanc translúcid. Són colors que, junts, creen una atmosfera calmada però amb vida interior, com si respiressin lentament. El bordeus em porta sempre a la terra, a allò que arrela. El blau, en canvi, obre un espai més eteri, de pensament i respiració. L’ocre hi posa la llum càlida que connecta amb la pell, i el blanc és la pausa, l’espai que permet que tot respiri.
En el procés, hi ha una part que decideixo i una altra que deixo que passi. Sovint una forma accidental esdevé clau: una línia que recorda una branca, una taca que sembla empremta d’alguna cosa que ja no hi és. Aquest diàleg constant entre l’atzar i la intenció és el que manté viva la peça mentre es construeix. Per això m’agrada pensar que no hi ha una sola lectura possible: cada persona pot trobar-hi la seva pròpia història, la seva pròpia correspondència emocional.
Tot allò que torna a dins parla, per a mi, d’aquest retorn a un espai interior. No d’un tancament, sinó d’un lloc de calma i profunditat. És una invitació a mirar sense pressa, a deixar que la mirada reposi. En un món que sovint ens empeny a l’acció i al soroll, crear (i contemplar) es converteix en un acte de resistència. Mentre componia aquesta peça, vaig comprendre que la calma no és absència de moviment, sinó un ritme propi, més lent i més proper al que trobem a la natura quan s’acosta la tardor.
M’agrada pensar que, en observar l’obra, també s’hi pot sentir aquesta respiració suau, aquest espai on les formes, els colors i el temps semblen suspendre’s per un instant. Cada taca, cada línia, cada rastre és una manera de dir sense paraules el que costa explicar amb elles: el desig de tornar al centre, d’habitar allò essencial.
Et convido a explorar amb més detall aquest treball, a deixar que el color i la textura et parlin a la seva manera. Potser hi trobaràs un fragment del teu propi silenci, una forma de calma que també torna a dins.
