Cada inici conté una promesa i, alhora, un misteri. Quan ens asseiem davant un paper en blanc, quan preparem els materials o quan simplement deixem que la mirada s’obri a una nova idea, sentim que s’activa un ritme que va més enllà de nosaltres. És el compàs antic de la creació, que no entén de pressa ni de resultats immediats, sinó de cicles.
El procés creatiu es desplega com les estacions: hi ha un temps per sembrar intuïcions, un temps de gestació silenciosa i un temps de floració. Reconèixer aquests ritmes ens ajuda a confiar en el camí i a no forçar allò que encara no és prou madur per néixer. Com en la natura, les obres necessiten el seu temps de foscor i arrelament abans de mostrar-se.
L’inici d’una etapa creativa no sempre és estrident. Pot ser un gest petit, una línia traçada sense pretensions, una imatge que ens visita de manera inesperada. El que importa és obrir l’espai interior on aquestes primeres espurnes puguin arrelar. A vegades, el cicle ens demana moviment i acció; altres cops, silenci i espera. Aprendre a escoltar aquests tempos és part essencial de l’ofici de crear.
Començar és sempre acceptar la vulnerabilitat: no saber exactament cap a on ens portarà el traç, la paraula o el color. Però és just en aquest desconeixement on s’amaga la veritable força creadora. Cada nou inici és una oportunitat per renovar-nos, per tornar a connectar amb l’origen de la curiositat i de la intuïció.
Així, el procés creatiu esdevé una dansa amb els cicles: un constant començar i recomençar que ens recorda que la creació, com la vida, mai no és lineal, sinó un flux que es mou i respira amb nosaltres.