La curiositat

Hi ha una forma de mirar que no jutja ni classifica. Que no vol controlar, sinó comprendre. És la curiositat. Una actitud viva, suau, que ens acosta a les coses amb el desig d’aprofundir-hi, no per dominar-les, sinó per estar-hi més a prop.

La curiositat no és només preguntar-se coses. És una manera d’habitar el món. De mantenir-se permeable, atent, obert al que encara no sabem. I en el procés creatiu, això és fonamental. Sense curiositat, ens tanquem. Ens repetim. Ens convertim en tècnics de nosaltres mateixos. Però quan hi ha curiositat, el camí es manté viu.

Crear des de la curiositat vol dir fer preguntes sense exigir respostes immediates. És mirar una textura i deixar-se sorprendre. És escoltar un error i preguntar-se què diu. És acceptar que no tot ha de tenir un sentit clar per tenir valor. La curiositat no imposa. Observa. Escolta. I així obre finestres que no sabíem que existien.

Aquesta actitud ens ajuda a sortir del nostre propi centre. Ens convida a mirar el que ens envolta com si fos nou, fins i tot allò que ja coneixem. Per això té una dimensió molt propera a la contemplació: no busca una utilitat, sinó una relació. Una connexió. Una manera de dir “estic aquí i vull entendre millor el que tinc al davant”.

La curiositat ens sosté en moments d’incertesa. Quan el camí es fa difús, quan no sabem com continuar, en comptes de bloquejar-nos, ens podem preguntar: “i si provo això altre?”, “què passa si ho deixo reposar?”, “què hi ha darrere d’aquest impuls?”. En lloc de forçar, obrim. En lloc de tancar-nos, explorem.

No és una actitud impacient. Al contrari: té un ritme suau, com d’infant que descobreix el món sense pressa. Com d’artista que, abans de voler expressar, vol escoltar. I això dona profunditat al gest, al traç, a la decisió.

Crec que potser qui millor ha sabut expressar aquesta curiositat silenciosa i profunda és Giorgio Morandi*. Amb la seva vida senzilla i la seva obra obsessivament concentrada en unes poques formes, en un sol espai, és un exemple pur d’aquesta actitud. Dia rere dia, mirava els mateixos objectes amb una atenció nova. No buscava espectacularitat, ni temes nous: buscava entendre una mica més la relació entre les coses, entre el que veu i el que sent. La seva curiositat era obstinada però discreta. No pretenia explicar res. Només mirar. I mirar. I mirar una mica més. Potser, en realitat, tot el que feia era fer-se la mateixa pregunta una vegada i una altra, des de llocs diferents: què hi ha aquí que encara no he vist?

La curiositat no ens porta només cap enfora. També ens convida a mirar endins: què m’està passant ara? Per què aquest color? Per què aquest silenci? I si ho deixo estar una estona? És una forma d’intimitat amb el procés, de diàleg constant amb allò que emergeix.

Cultivar la curiositat és, en definitiva, confiar que el món —i el nostre gest— encara té coses a dir. I voler escoltar-les. No pas per tenir totes les respostes, sinó per seguir obrint finestres.