Delicacy of gesture

Delicadesa del gest

Hi ha una força que no crida. Una presència suau, gairebé imperceptible, però capaç de transformar-ho tot. És la delicadesa.
 
En un món que premia la rapidesa, la contundència i l’efecte immediat, la delicadesa pot semblar una actitud menor. Però no ho és. És una manera d’estar que demana una gran profunditat interior. Una atenció fina. Una escolta sense presses.
 
La delicadesa no és debilitat. Al contrari: és una forma de fortalesa que no necessita fer soroll. És una actitud que cuida, que mira amb respecte, que s’acosta sense fer mal. És el gest que tria el silenci abans que la imposició, el detall abans que la grandiloqüència.
 
Quan creem amb delicadesa, ens atrevim a no omplir-ho tot. A deixar espais buits. A permetre que la llum entri entre les formes. És una manera de dir: “no cal que tot sigui explícit, no cal que tot s’expliqui”. De vegades, el que no es diu és el que més ressona.
 
Crear amb aquesta actitud és una forma de confiança: en el procés, en l’obra, en qui la mirarà. És una manera de cedir el protagonisme a la subtilesa, al matís, a l’invisible. I en fer-ho, obrim un lloc on l’ànima pot respirar.
 
La delicadesa convida a mirar de prop. A afinar la percepció. A no donar res per fet. És una manera d’estimar el món a través dels ulls i de les mans. D’apropar-nos a la matèria amb respecte, com si tingués alguna cosa per dir-nos. I potser la té.
 
També implica una mirada amable cap a un mateix. Saber quan cal parar. Quan una peça ens demana silenci. Quan un gest demana ser acollit i no corregit. Aquesta actitud no jutja, no pressiona, no exigeix. Senzillament hi és.
 
Potser una de les artistes que millor han sabut escoltar i donar forma a la delicadesa és Agnes Martin*. Les seves pintures —tan mínimes, tan callades— són com respiracions. No hi ha res que busqui impactar, tot convida a una mirada lenta, íntima. Pintava en silenci, des d’una soledat escollida, amb la voluntat de capturar l’essència d’un instant de pau. Cada línia, cada tonalitat suau, és un acte d’escolta i de respecte pel que no es pot dir amb paraules. En el seu gest hi ha una manera d’estimar el món sense aferrar-lo. Com si la bellesa no s’hagués d’imposar, sinó revelar-se, amb una veu molt petita.
 
No totes les obres necessiten delicadesa. Però quan hi és, es nota. No pel que mostra, sinó pel que suggereix. És una energia que es transmet per sota del que es veu, i que convida a una altra manera de mirar.
 
Cultivar aquesta actitud és, en el fons, una forma de respecte. Per l’acte de crear, per la matèria que transformem, i per la persona que, algun dia, s’aturarà davant d’allò que hem fet.
 
*Si et ve de gust i vols conèixer millor l'Agnes Martin, et recomano llegir aquest article:  https://www.themarginalian.org/2016/02/23/agnes-martin-inspiration/




Back to blog

Leave a comment

Please note, comments need to be approved before they are published.