Avui al blog comparteixo una primera reflexió sobre la intuïció i la improvisació, dos fils que sovint s'entrellacen en el cor de qualsevol procés creatiu. Aquesta lectura neix del llibre Free Play: La improvisación en la vida y en el arte de Stephen Nachmanovitch (2007), un text que parla no només d'art, sinó de la vida com a espai obert on tot es pot transformar si hi som plenament presents.
Nachmanovitch entén la improvisació com un acte de confiança. Crear és escoltar allò que apareix, donar-li lloc sense voler controlar-ho del tot. No és un acte caòtic, sinó una forma de diàleg amb el moment. Quan improvisem, estem participant en un moviment més ampli que nosaltres: el de la vida que flueix a través del gest, del so, del color o del silenci.
La intuïció és, en aquest escenari, com una veu suau que ens guia sense paraules. No raona, no argumenta; simplement sap. Apareix quan ens deixem d'anticipar i aprenem a escoltar des d'un lloc més profund. És un saber antic, corporal, que sovint arriba abans que el pensament. Quan hi confiem, les coses prenen una forma que no podríem haver previst, però que se sent justa, viva.
Improvisar és obrir-se a aquesta confiança. És permetre que l'obra —sigui una pintura, un text o una conversa— trobi el seu propi camí. No hi ha fórmules, només presència. Els errors deixen de ser obstacles i es converteixen en portes; els límits, en aliats que donen contorn al que vol néixer. Quan l'ego s'aparta i deixem d'intentar "fer-ho bé", el procés es torna més fluid, més sincer.
En el meu treball artístic, sovint m'hi reconec: hi ha un moment en què tot allò que havia imaginat desapareix i només queda el diàleg amb el material. L'aigua s'escampa d'una manera inesperada, la textura s'imposa, un color reclama espai. Si m'hi resisteixo, tot es tensa; si ho segueixo, el treball respira. És en aquest punt on la intuïció parla més fort: no com una veu exterior, sinó com una sensació interna de coherència, com si tot trobés lloc.
Improvisar també és un aprenentatge de rendició. Una pràctica d'humilitat. Cal acceptar no saber, permetre que la incertesa sigui part del camí. I paradoxalment, és en aquest "no saber" on s'obre la veritable llibertat. Quan deixem d'exigir resultats, apareix l'espontaneïtat, la frescor del moment, la sorpresa. És llavors quan l'obra es torna viva, quan respira pel seu compte.
La intuïció i la improvisació ens conviden a mirar la creativitat no com una tècnica, sinó com una manera d'estar al món. A viure amb els sentits desperts, a acollir el que arriba, a no voler-ho comprendre tot. Són actituds que transformen el procés artístic, però també la vida quotidiana: cuinar, conversar, caminar… tot pot ser un espai de creació si hi posem presència.
Aquesta és només una primera aproximació a un tema que em continuarà acompanyant. En les properes entrades del blog seguiré explorant altres aspectes i com es relacionen amb aquest flux creatiu que Nachmanovitch descriu amb tanta lucidesa.
