Vivim envoltats de problemes. Els detectem, els classifiquem, els resolem.
Els problemes ens fan sentir útils, eficients, segurs dins un sistema que premia la claredat.
Però la vida, l’art i el pensament no són tan nets.
Sovint, el que de debò ens transforma no és un problema, sinó un dilema.
El problema té resposta; el dilema, no.
El problema demana una solució; el dilema demana una mirada.
En el dilema no hi ha camins nets, sinó tensions que conviuen: la llum i l’ombra, el que vull i el que temo, el que conec i el que encara no té nom.
La creativitat s’alimenta d’aquest espai incòmode.
És allà, en el punt on dues veritats s’exclouen i alhora s’atrauen, que apareix la necessitat de crear.
Crear no per resoldre, sinó per comprendre;
no per triar, sinó per sostenir;
no per tancar, sinó per obrir.
El dilema ens obliga a escoltar, a respirar dins la contradicció, a buscar llenguatges nous per dir allò que encara no sabem dir.
Potser l’art neix just d’això: d’aprendre a conviure amb el que no es resol.
Amb la intuïció que hi ha una forma, un color o un silenci capaç d’abraçar allò que la ment no pot ordenar.
Quan deixem de fugir del dilema i hi entrem amb curiositat, el procés creatiu es torna més viu.
Ja no es tracta de trobar la resposta correcta, sinó de fer visible el misteri mateix de preguntar-se.
