Hi ha silencis que incomoden… però també n’hi ha que sostenen. Aquests últims són els que més m’interessen. Aquells instants en què tot calla i, paradoxalment, alguna cosa comença a parlar des de molt endins.
Vivim envoltats de soroll: notificacions, pensaments que no donen treva, converses que omplen però també esgoten. I enmig d’aquest brogit, el silenci esdevé un refugi. Però no un refugi inert, sinó un espai viu. Un espai de latència, on res no és encara i tot és possible.
Crear, per mi, comença aquí: en el silenci que escolta abans de dir. En aquest buit aparent que, en realitat, és terreny fèrtil. Com les pauses en una melodia que donen sentit a les notes, el silenci sosté la forma abans que prengui cos.
John Cage ho va expressar d’una manera radical amb 4’33”, aquella peça en què no es toca cap nota. La música, de sobte, no era allò que sonava, sinó la nostra atenció. Els sons ambientals, l’expectativa, el moment mateix es convertien en obra.
Aquest és el silenci que m’agradaria compartir amb tu avui: no com a absència, sinó com a actitud. Una escolta activa, una presència plena. Perquè només quan el soroll s’apaga podem sentir l’impuls intern que ens guia —una imatge, una paraula, una direcció.
