Hi ha una mena d’alliberament profund quan deixem d’intentar fer-ho tot perfecte. Quan comprenem que la perfecció no és un horitzó necessari, ni tan sols desitjable. Que potser l’autenticitat —i fins i tot la bellesa— neixen precisament d’allò que s’escapa, que es trenca, que no acaba d’encaixar.
L’actitud de la imperfecció no és un abandó. És una acceptació activa. Una manera de dir: “això és el que és, i així està bé”. Implica confiar que, encara que el gest sigui irregular o incomplet, pot tenir veritat. I pot commoure.
Crear des d’aquest lloc vol dir desfer-se d’un pes. El pes del control absolut, de l’autoexigència paralitzant, de la por a equivocar-se. I en lloc d’això, permetre’s estar en el procés tal com és: incert, fragmentari, viu.
En aquest sentit, ressona amb força el concepte japonès de wabi-sabi: una manera d’entendre el món que troba bellesa en la imperfecció, en la simplicitat, en el pas del temps. No és una idea estètica qualsevol: és una mirada. Una manera de valorar les esquerdes, les formes irregulars, la matèria que mostra les seves cicatrius sense amagar-les.
Wabi-sabi ens convida a mirar una tassa esquerdada com una peça plena de vida. A trobar poesia en una branca torta. A estimar el que no és simètric, ni polit, ni brillant. I quan mirem la nostra pròpia pràctica artística amb aquesta mirada, alguna cosa s’afluixa. Ja no cal fer meravelles: cal estar-hi.
Si hagués d’evocar artistes que representen aquesta actitud de la imperfecció com a força creativa, no podria escollir-ne només un. Potser el paradigma —pel gest espontani, per la paraula mig esborrada, per la bellesa que emergeix del caos— seria Cy Twombly. Però també hi trobo aquesta sensibilitat en Antoni Tàpies, amb les seves matèries obertes i els signes rudimentaris; en Giuseppe Penone, que deixa que la natura parli a través del traç i el temps; en Rebecca Horn, amb les seves màquines fràgils i rituals impossibles. I entre els orientals, ressona en la calma gestual de Lee Kang-So, en les tintes silencioses de Gao Xingjian o en els dibuixos efímers que el vent traça amb Rikuo Ueda. En tots ells, la imperfecció no és defecte: és llenguatge, respir, escolta.
L’actitud de la imperfecció també té a veure amb la confiança en el procés. Amb la capacitat de deixar anar una obra sense acabar-la del tot, de no corregir cada irregularitat, de saber que a vegades el més significatiu apareix quan no estàvem intentant fer res “bé”. És en aquests moments de desajust on sovint s’obre una escletxa per a l’expressió més honesta.
No es tracta de renunciar a la qualitat ni al criteri, sinó d’entendre que no tot ha d’estar polit. Que la bellesa pot néixer del que és rugós, dispers, incert. I que potser, quan mirem una peça i hi veiem la mà de qui l’ha fet, amb els seus dubtes i vacil·lacions, hi connectem més profundament que amb una cosa perfectament acabada.
La imperfecció ens humanitza. Ens torna més propers. Més reals. I en un món que sovint premia l’aparença, cultivar aquesta actitud és també un gest de resistència.
Acceptar la imperfecció —en l’obra, en el procés, en un mateix— és acceptar que som part de la vida. I la vida, com el wabi-sabi, no és perfecta. Però és profunda. I, si l’escoltem bé, d’una bellesa infinita.