Hi ha moments en què alguna cosa es mou sense previ avís. Una mà que traça sense pensar. Una paraula que s’escapa sola. Una forma que apareix sense haver-la previst. L’espontaneïtat arriba així: sense trucar a la porta.
És un gest primari, gairebé orgànic, que sovint apareix quan el pensament s’aparta o quan la necessitat de controlar s’afluixa. No és planificada, ni perfeccionada. No respon a un objectiu concret. L’espontaneïtat neix del contacte directe amb l’instant. És un “ara” que es manifesta en forma de moviment, de decisió intuïtiva, de resposta sincera.
Crear des d’aquesta actitud vol dir fer lloc. Fer lloc a allò que encara no té forma. Fer lloc al que batega en una capa més profunda que la voluntat. Vol dir deixar-se sorprendre. Deixar que el traç aparegui abans que la idea. Que la mà guiï el pensament, i no a l’inrevés.
L’espontaneïtat no és sinònim de caos, ni de desordre. És una forma d’intel·ligència subtil, que sap coses que encara no hem raonat. És el cos parlant abans que la ment. És una mena de fluïdesa natural que, si li fem espai, pot obrir-nos camins nous.
Moltes vegades, la por a no fer-ho bé mata l’espontaneïtat abans que aparegui. El judici, les expectatives, la comparació… Tot això aixeca murs. Però si podem deixar de banda —encara que sigui per una estona— la necessitat de fer-ho bé, aleshores alguna cosa respira.
Crear amb espontaneïtat és també un acte de confiança. Deixar que el que ha de sortir, surti, encara que no sigui perfecte. Encara que no encaixi. És confiar que, en aquell gest sincer, hi ha veritat. Hi ha una empremta que no podria haver estat feta d’altra manera.
L’espontaneïtat ens connecta amb l’origen de crear. Amb aquell impuls que teníem de petits, abans de voler demostrar res. Quan fèiem perquè sí, perquè ens venia de dins. I potser és per això que té una energia tan viva, tan genuïna.
És cert que no tot pot néixer espontàniament. De vegades cal repensar, revisar, afinar. Però si la creació perd del tot l’espontaneïtat, corre el risc de tornar-se mecànica, buida o excessivament calculada.
Mantenir un espai obert per a l’espontaneïtat és mantenir viva la connexió amb el que som ara mateix. Sense filtres. Sense maquillatge. És fer-nos confiança, no perquè tinguem totes les respostes, sinó perquè estem vius. I la vida, sovint, sap més que nosaltres.