El gest comença abans que existeixi. Abans fins i tot que la mà es mogui, hi ha una respiració, un silenci que s’estira dins el cos. En aquest espai diminut, entre el pensament i l’acció, neix l’espontaneïtat. El gest és una resposta a una presència interior, una vibració que s’encén sense raó aparent. No és una decisió ni una idea: és un batec. Quan arriba, ho fa amb la naturalitat d’una fulla que cau o d’una onada que es trenca. El gest, com el cicle natural, no pregunta per què; simplement succeeix.
El gest és una forma d’escriptura sense paraules. Cada traç és una cal·ligrafia de l’instant, una manera d’afirmar que som aquí. Quan la tinta toca el paper, el temps es desfà en una successió de moviments que són més propers a la respiració que a la raó. El gest, com un haiku, condensa el que és efímer i alhora etern: el punt precís on la mà, el cos i l’esperit es troben. En aquest espai, la tinta no és només matèria —és emoció, tremolor, ritme.
El gest és confiança. No es pot forçar, només permetre. Quan el deixem néixer sense control, es converteix en una mena de mirall que reflecteix la veritat de l’instant. La mà sap més que el pensament, i la tinta sap més que la intenció. Hi ha moments en què el traç s’obre pas com l’aigua: troba el seu camí, esquiva obstacles, i finalment s’atura. En aquest fluir hi ha una saviesa antiga, una manera d’estar al món sense voler dominar-lo.
El gest és també imperfecció. Sovint el control l’ofega, i el desig de perfecció n’esborra la vida. Però la bellesa de l’espontaneïtat és precisament aquesta: el que és viu no és simètric, ni previsible. Una taca de tinta pot contenir més veritat que una línia calculada. En el gest hi ha memòria —del cos, del temps, del que ja no hi és. I en deixar que aparegui sense filtres, el que s’imprimeix al paper és alguna cosa més que una forma: és una presència.
El gest és una pràctica de silenci. No reclama res, només convida a escoltar. Potser per això recorda el ritme dels cicles naturals: un moviment que neix, creix, s’atura i es transforma. Com la llum que canvia al llarg del dia, el gest viu dins aquest vaivé. Treballar-hi és aprendre a esperar, a reconèixer quan cal actuar i quan deixar fer. Cada traç porta dins una respiració, una pausa, una rendició.
El gest, finalment, és una forma de vida. No es tracta només de pintar o escriure, sinó d’habitar aquest estat de presència on tot és possible. Un paper en blanc, una mà que tremola lleugerament, una tinta que flueix —i, enmig d’això, el miracle senzill de crear sense pensar. Quan el gest acaba, el silenci torna. Però alguna cosa ha canviat: el rastre d’aquell moviment continua respirant sobre el paper, com una imatge viva del que som, del que passa, del que es perd i reneix.