Hi ha qui mira, i hi ha qui veu. Veure és un acte immediat. Mirar, en canvi, requereix presència, intenció i obertura. Veure és biològic, mirar és una decisió. Quan mirem, escollim. I en l’acte de mirar, podem crear.
Aquesta diferència, aparentment banal, és clau per comprendre com ens relacionem amb el món, amb els altres i amb l’art.
John Berger al seu llibre “Mirar” ens apunta que mirar no és només una funció dels ulls, sinó una experiència de la consciència.
Però el que veiem mai és purament visual: hi projectem cultura, educació, creences, desigs, memòria. La manera com veiem les coses està condicionada pel que sabem o creiem. Això vol dir que cada mirada és una lectura. I que cal aprendre a desaprendre per veure de nou, amb menys filtres, amb més receptivitat.
La mirada és selectiva: filtra, enfoca, ignora. En l’art, mirar una obra és un diàleg actiu: ens parla, li parlem. No hi ha una sola manera de mirar un quadre, un paisatge o un rostre.
L’art no ens ofereix respostes, ens ensenya a mirar millor. A fixar-nos en detalls. A tolerar el misteri. A habitar la lentitud. Un dibuix, una escultura, una pintura: no són objectes, sinó finestres. Mirar realment una obra d’art és deixar-se tocar pel que no pot ser dit amb paraules.
Hi ha una mirada que no busca entendre ni analitzar, sinó estar present. És una mirada contemplativa, afí a la meditació i a la pràctica artística. Mirar per descobrir.
