Hi ha tanta poesia en allò que sovint ignorem.
La llum que entra per la finestra al matí dibuixa formes que desapareixen en un instant.
El tremolor d’una fulla que cau, la remor llunyana de la ciutat, tot sembla insignificant fins que hi aturem la mirada.
El quotidià és un territori poètic, encara que sovint no ho percebem.
Els gestos més mínims, les ombres que es projecten sobre la paret, el silenci que acompanya un moviment, guarden històries que només s’expliquen si ens detenim.
Mirar amb ulls nous és aprendre a veure sense pressa.
No cal cercar grans fites ni moments extraordinaris; la bellesa sovint s’amaga en la subtilesa del que és quotidià. Quan aprenem a percebre-la, fins i tot la banalitat s’obre com un tresor, com un univers que es desplega davant nostre.
Cada instant conté possibilitats infinites.
Cada detall, per petit que sembli, pot captivar-nos si el deixem parlar.
La poesia del dia a dia ens recorda que la vida no resideix només en l’extraordinari, sinó en la mirada que s’hi deté, en la capacitat de percebre profunditat i sentit en els petits fragments que sovint passen desapercebuts.